Diu la llegenda que quan Pirene, la filla dels Pirineus, després de ser alliberada de l’incendi d’Alcies, va deixar les muntanyes per conèixer la costa, va ordenar els seus servidors que cerquessin una platja petita on establir la seva llar.
Van recórrer tota la costa de nord a sud a la cerca d’aquell racó on establir-se. Passaren pel golf de Roses, que consideraren massa ample pel petit refugi que cercava, se li va acudir establir-se a la cala d’Aiguablava, a Begur, tot i que les muntanyes que l’envoltaven li recordaven massa la seva antiga casa.
Les cales de Calella i Llafranc la temptaren en un principi, tanmateix no es va decidir fins que una avaria a la seva nau la va obligar a aturar-se passades les Illes Formigues, al costat del Cap Gros on, en descendir del vaixell va restar sorpresa de la finíssima sorra de la platja i de la seva suavitat.
Allà, al costat de les carícies de les onades de la mar, va sol·licitar el seu seguici que fos erigit el seu castell. I es va fer d’aquesta manera, se li va construir un petit paradís a la seva imatge i semblança amb horts i jardins. Els pescadors de la zona van quedar corpresos tant de la bellesa com de l’alegria de la princesa, a qui van obsequiar amb el millor peix. Ella, en agraïment, els retornava amb la seva simpatia i cançons.
El senyor feudal, que tenia un altre castell anant cap a la veïna cala d’es Castell, va quedar tan enamorat de la jove que envià ambaixades per demanar la seva mà. Tanmateix Pirene tenia el cor robat per qui la va salvar de l’incendi de les muntanyes, per la qual cosa va haver de rebutjar la petició d’aquell senyor. Aquest, desairat i rabiós pel rebuig de la jove princesa, i després de diverses amenaces, va cremar una nit el castell de la jove i el seu seguici, reduint-lo a cendres.
Del palau de la princesa no en resta més que un conjunt de ruïnes, les quals es van anar empassant les onades del mar amb el pas dels anys. Només una roca negra, la que sobresurt avui dia al mig de la platja, ha pogut romandre al llarg dels segles.
Del castell d’aquell malvat senyor encara es conserven les restes dalt del promontori a ponent de la Cala Fosca, amb les seves torres i muralles mig derruïdes, així com el fossar defensiu de l’entrada, precisament per dificultar-ne la invasió.