El Mirador de la Creu, en Begur, Girona, Costa Brava

A més de les excel·lents vistes que ofereix, el Mirador de la Creu és interessant pel seu doble accés. D’una banda permet arribar a ell a través d’una pista forestal que surt del Mas Pinc, la masia on passà els seus darrers anys de vida i morí la bailaora Carmen Amaya. Per arribar al Mirador de la Creu des d’aquest punt no s’ha de prendre la mateixa pista forestal que porta fins Aiguafreda a través el paratge de Es Quinze, sinó que s’ha de prendre la carretera, que després esdevé camí no asfaltat, i que es troba a l’esquerra de l’entrada principal al pàrquing de la casa.

Per altra banda, donat que la pujada al mirador es troba totalment asfaltada, és possible pujar a ella en cotxe o a peu des de Aiguafreda, Sa Riera o Sa Tuna, les cales més properes. Simplement hem de prendre la carretera de Puig Rodó, que és el nom que rep aquest montícul en què es troba situat el mirador.

Pals y las Montañas del Montgrí son perfectamente visibles desde la cima del Puig Rodó, donde se encuentra el Mirador de la Creu

La vista que ens espera des d’aquest Mirador de la Creu és de 360º. Al nord observem en primer terme, després de les darreres muntanyes del Massís de Begur, la Platja de Pals, extensa, que arriba, després de la desembocadura dels rius Daró i Ter, fins l’Estartit, situat just davant les Illes Medes, que es veuen perfectament. Les muntanyes del Montgrí, amb la seva característica figura que ens recorda el perfil d’un bisbe ajagut, tot i que d’altres hi prefereixen veure una figura femenina. A més, en la mateixa direcció nord, és possible veure les cases de Roses i el perfil de la costa que arriba fins el Cap de Norfeu.

El Mirador de la Creu, en Begur, también nos ofrece unas bellas vistas de las Islas Medas

En aquesta banda est en direcció al mar veiem en primer terme la muntanya que es troba al costat del Cap Sa Sal.

En aquest costat oest contemplem en tota la seva extensió les muntanyes de Begur, i fins i tot el Castell de Begur i algunes vivendes del poble. Al sud distingim perfectament Cala Aiguafreda i el llarg braç de roca, la Punta d’es Plom, que es troba davant Cala Sa Tuna.

Desde el Mirador de la Creu, hacia el sur, avistamos la Cala Aiguafreda y la Punta d'es Plom, el brazo de roca que se extiende frente a la Cala Sa Tuna

El Mirador de la Creu té dos punts de contemplació. Un en què finalitza el tram asfaltat, perfecte per visualitzar la zona nord, la de la Platja de Pals. Tanmateix, per obtenir les millors vistes, aconsellem pujar al promontori que es troba al costat a través d’un corriol que fa pujada i ple de vegetació, des d’on obtindrem una visió més completa dels voltants.

Clots de Sant Julià, a Vulpellac, Girona, Costa Brava

Un clot és una cavitat feta sobre el terreny, en forma de receptacle. L’aspecte que avui ofereix aquest conjunt de roques antigament explotades és certament sorprenent, perquè algunes són zoomòrfiques. Sabem que aquesta cantera és anterior a la nostra era, i el conjunt arqueològic està format per uns 20 forats que ocupen una extensió aproximada d’1 km quadrat, alguns de fins a 10 metres de profunditat, per la qual cosa hauríem de tener una certa precaució sobre on trepitgem.

Algunes de les roques que formen els Clots de Sant Julià mostren figures zoomòrfiques, com aquesta balena

Aquesta cantera es troba enllaçada per vies de connexió entre la roca que donen un aspecte força misteriós al conjunt megalític. Fou explotada durant moltíssims secles, fins i tot per diverses civilitzacions, ja que es creu que fou en el segle VI. a.C. quan es començaren a efectuar les primeres extraccions, fins pràcticament el segle XVIII. Per això s’han localitzat pedres provinents d’aquesta cantera al proper poblat ibèric d’Ullastret, a l’església prerromànica de Sant Esteve de Canapost o a la romànica de Sant Esteve de Peratallada.

Els diferents estrats que formen els murs dels Clots de Sant Julià són testimonis de la llarga història d'explotació que s'ha dut a terme sobre aquesta pedrera

Sobre els Clots de Sant Julià circulen diverses llegendes. Una d’elles ens indica que fou un dels primers llocs on foren martiritzats els cristians de la zona. Així s’explica que un dels punts més característics del conjunt, l’anomenat Tron de la Reina o Sitial (també Pont de la Bruixa), un aflorament de roca natural amb les parets llises, contingui una creu a la seva cara interior. També es baralla la possibilitat que fos una capella paleocristiana on es practiqués l’eremitisme.

El Tron de la Reina és una altra de les conegudes roques que formen els Clots de Sant Julià, a Vulpellac, prop de Peratallada

Per arribar a aquest racó poc conegut però amb un fascinant conjunt megalític (declarat Bé d’Interés Nacional el 2013), de molt fàcil accés a peu, podem partir des del nucli medieval de Vulpellac, en ple Empordà, i caminar per la GR-92.1 que ens duu fins Canapost i, posteriorment Peratallada, travessant el bosc. Els Clots es troben a només 1,3 kms de Vulpellac, abans d’arribar a Canapost i el camí no ofereix cap tipus remarcable de pendent ni dificultat. És una sortida apta per tota la família que encantarà sobretot els amants de la natura i dels conjunts megalítics.

La pista forestal GR-92.1, que transita entre Vulpellac i Canapost, en duu cap als Clots de Sant Julià

El camí que porta vers les Coves de Ses Falugues ofereix unes vistes indescriptibles sobre Cala Aiguablava, a Begur

L’accés a les coves de Ses Falugues s’ha de fer a peu, a través d’un corriol que passa entre les roques granítiques que conformen aquest paratge de Begur. El recorregut no és ni molt menys perillós (els nens més grans de 10 anys el podran fer sense dificultat), però sí que es requereix en certs moments superar alguna roca que potser les persones més grans trobin complicada.

La zona de Ses Falugues, a Begur, és un espai natural protegit que hem de respectar

Sens dubte aquest peculiar accés ha propiciat el desconeixement general del que ha estat considerat l’element més enigmàtic dels que composen el panorama arqueològic de Begur. Des que foren descobertes i se’n començà a parlar, els estudiosos Pella i Forgas i Salvador Raurich les consideraren artificials, motiu pel qual es generaren diverses conjectures sobre les diferents intencionalitats amb que foren creades.

Por aquest corriol ens dirigim cap a les Coves de Ses Falugues, a Begur, Girona, Costa Brava

Entre aquestes hipòtesis llençades sobre el seu significat es postulà que eren monuments dedicats a la fertilitat (per la seva forma vaginal), monuments funeraris (per la situació) o bé sitges on es desaven provisions (quelcom menys plausible tenint en compte que la seva inclinació fa difícil l’emmagatzemament segur).

Tanmateix, i de manera sorprenent, un estudi dut a terme de manera conjunta per les universitats de Girona i Barcelona, que es publicà a finals del 2011, determinà que les Coves de Ses Falugues (com algunes altres del mateix tipus a la Costa Brava) eren naturals.

Les misterioses Coves de Ses Falugues, a Begur, Girona, Costa Brava.

D’aquesta manera els departaments de Geologia i Cartografia d’aquestes universitats afirmen que aquestes cavitats són tafonis, cavernes arrodonides que poden arribar fins als 3 metres i que són relativament habituals arreu del món.

Un altre dels arguments esgrimits per descartar la creació humana en aquestes roques és que, durant el tercer mil·leni abans de Crist, quan se’n suposava la seva excavació, la civilització existent no disposava encara dels materials necessaris per foradar una roca granítica tan dura com aquesta.

A la tornada donem un darrer cop d'ull al paisatge. A la dreta, el Parador d'Aiguablava.

Sigui com sigui, les Coves de Ses Falugues i el paratge natural que les envolta, continuen essent avui dia una destinació excursionista molt recomanable a Begur que permet gaudir d’una jornada en un mitjà natural i d’excel·lents vistes sobre Aiguablava i els seus voltants.

Ermita de Santa Coloma de Fitor, a Forallac, en mig de les muntanyes de les Gavarres

El seu accés es duu a terme mitjançant la pista forestal des dels diferents pobles que envolten aquesta zona de les Gavarres: la Bisbal de l’Empordà, Vall-llobrega, Mont-ràs. Aquest camí és perfecte per recorre’l en vehicle, btt o bé a cavall. Es tracta d’un recorregut entre el bosc que permet introduir-se en plena natura per gaudir d’una zona rural, sense edificis.

L’ermita romànica de Santa Coloma de Fitor es troba en una esplanada d’herba meravellosa, un magnífic prat que acull una zona de picnic i un recinte per a la cura de cavalls, on és possible llogar un per efectuar recorreguts al llarg de les pistes forestals que envolten aquest lloc. Fou consagrada l’any 948 pel bisbe Gomar de Girona, i habitada pels templaris durant el segle XII. La cronologia arquitectònica del temple és complexa, fet que explica la diversitats d’estils que acull. Així, els dos pisos de la torre del campanar són de diferents èpoques. El primer, amb finestres d’arc de mig punt, és original de la construcció primera al s.X, mentre que el segon ja és del s.XII i segueix el cànon lombard amb finestres geminades.

Una ermita amb tants segles de vida acull històries molt interessants, però probablement la més coneguda de totes sigui la que volta l’assassinant del seu Rector, l’any 1817, el cos del qual reposa sota la llosa de la porta. En aquell època tres persones trucaren la porta de l’ermita una freda nit sol·licitant auxili. L’ama de claus, habitant de l’ermita amb el Rector, els obrí la porta. Eren tres coneguts bandolers de la zona que agrediren i maltractaren el Rector per robar-li. Donat que el pobre no tenia diners, ja que pràcticament vivia de la caritat dels feligresos de la zona, els lladres els colpejaren, torturaren i fins i tot cremaren viu a la xemeneia. El religiós morí tres dies després arran dels cops, tot i que tingué prou lucidesa per reconèixer, amb el testimoni de la criada, aquests lladres de la zona.

Sota la porta de l'Ermita de Santa Coloma de Fitor trobem la làpida de la tomba del Rector assassinat el 1817

Aquests delinqüents criminals foren poc després enxampats i condemnats a la terrible molt per desmembració, consistent en lligar cadascun dels braços i cames del condemnat a quatre cavalls els quals tiraven en els quatre punts cardinals. A més, després de l’execució, penjaren, per escarment de futurs assassins, algunes d’aquestes extremitats en gàbies de ferro a l’esplanada al costat de l’ermita, gàbies que es van mantenir fins als anys 70 del segle passat.

L’ermita de Santa Coloma de Fitor, després de força dècades d’abandonament, fou objecte d’una important reestructuració els anys 90 i actualment el seu interior és visitable. La Rectoria, per la seva part, acull un centre natural de conservació de les Gavarres, el qual exposa per als coneixedors dels visitants, el patrimoni arquitectònic i natural de la zona.

Altar de l'Ermita de Santa Coloma de Fitor, a Forallac, muntanyes de les Gavarres, Costa Brava

La visita a l’Ermita de Santa Coloma de Fitor és una excel·lent oportunitat per descobrir l’entorn rural de les Gavarres i apreciar el seu patrimoni romànic.

Al voltant de l'Ermita de Santa Colomar trobem els cavalls pastant

Castell de Requesens, a Cantallops, prop de la Jonquera, Girona, Costa Brava

Per arribar a aquest castell i gaudir de la seva arquitectura i de les vistes haurem de fer una excursió a peu d’una hora llarga començant des de la localitat de Cantallops. El trajecte és de pujada tot i que el camí no ofereix cap complexitat més enllà d’això. L’objectiu és clarament visible dalt del turó, per la qual cosa no té pèrdua, a més de trobar-se degudament senyalitzat. Els boscos de castanyers, alzines i pins es combinen a més amb alguns dolmens del voltant com els de Puig Rodó i els del Coll de Medas, testimonis d’una zona habitada ja des de temps llunyans. També es creuen rierols i la Font Rovellada, una de les poques fonts amb alt contingut de ferro, amb aquest gust tan picant que té aquest tipus d’aigua. Per descendre es pren un altre camí, de manera que el trajecte d’anada i tornada és circular.

Plànol del Castell de Requesens, a Cantallops, Alt Empordà

El castell es construí cap al segle XI, per la qual cosa estem davant un edifici mil·lenari. La seva creació s’emmarca en les lluites pel comtat de Rosselló, comarca avui dia pertanyent a França. Era un punt estratègic de defensa de camí cap al proper Puig Neulós, d’uns imponents 1.257 metres.

El Castell de Requesens está format per una triple línia de muralles

Es podrà apreciar fàcilment que la fortificació es troba formada per una triple línia de muralles, amb algunes torres arrodonides, altres quadrades i amb merlets. A la part inferior es troba el pati i una capella, que inclou elements romànics de l’època original en què el castell fou construït.

Torre del Castell de Requesens

El conjunt arquitectònic ha cridat l’atenció d’algunes productores cinematogràfiques i en els darrers anys s’hi han rodat dues pel·lícules: El Perfum (2006, que també escollí com a localització el Castell de Sant Ferran, a Figueres) i El Caballero del Dragón (1985, protagornitzada entre altres per Harvey Keitel i Miguel Bosé).

Durant els mesos d’estiu el castell es troba obert durant el dia, d’11 a 19h i es permet l’entrada a un mòdic preu, amb l’objectiu de sufragar-ne la restauració. La resta de l’any només es permet l’accés els caps de setmana.

Vista aèria del preciós Castell de Requesens

S’ha d’apreciar d’aquesta visita no tan sols el conjunt arquitectònic, sinó la pròpia ruta d’arribada, de gran valor natural i prehistòric. Qui visiti el Castell de Requesens passarà una excel·lent jornada d’excursió i gaudirà a més d’unes vistes privilegiades sobre tota la serra de l’Albera.

Platja de la Gola del Ter, a Torroella de Montgrí, Girona, Costa Brava

La zona sur de les Basses d’en Coll, a la platja de Pals, situada al marge sud del riu Daró, suposa l’inici d’aquesta extensa platja, d’uns 5 kms de longitud, fins arriba a la desembocadura del riu Ter, reserva natural protegida. A partir d’aquí, trobarem uns altres 5 kms ulteriors que s’acaben a l’Estartit.

Llacunes a la desembocadura del Ter, davant les illes Medes

A la zona que nosaltres visitarem s’arriba des d’una pista forestal d’uns 4 kms de longitud que comença des de Torroella, per exemple just sota el pont que creu el Ter, arribant des de Pals. És una pista que es pot recórrer en vehicle, tot i que si ho fem en bicicleta o a peu gaudirem molt més del que ofereix el paisatge. Així, ens oferirà la possibilitat de gaudir del final del riu, a la seva tranquil·la desembocadura, dels canyissos al llarg del seu curs, la seva vegetació característica, els cultius típics de la zona, com l’arrós o els arbres fruiters, etc.

Masia catalana entre camps d'arrós, prop de la desembocadura del Ter

Finalment, a mesura que ens anem apropant al mar, veurem com el riu comença a formar llacunes a la pròpia sorra de la platja, tot confonent-se pràcticament amb ella. Aquí la natura ha creat curioses barreges d’aigua dolça i salada. El nom de de platja de la Fonollera prové d’un pujolet situat cap a l’interior on es va arribar a intuir la presència d’un poblat prehistòric anomenat Cypsela, i testimoniat pels viatgers a l’antiguitat. Tanmateix, encara no tenim cap constància de la seva existència.

Punt exacte de la desembocadura del Ter, que forma llacunes i un curiós paisatge propi dels deltes

A la platja, la presència propera de les Illes Medes és majestuosa. Al voltant de la zona, només algunes masies, i la majoria del segle XIX, són els únics testimonis de la presència humana. Som en una rica zona de dunes i de la seva vegetació associada: els joncs. És important respectar-ne la seva presència donat que formen part del fràgil equilibri ecològic que posseeix aquesta zona natural.

La Gola del Ter, davant les Medes, és un preciós espai protegit, amb un fràgil ecosistema, de gran bellesa

Vistes que s'aprecien des del mirador de Mas Ventós, a Palau-Saverdera, Girona, Costa Brava

Mas Ventós es troba en la mateixa carretera d’accés que ens duu al Monestir de Sant Pere de Rodes. Per això, si viatgem cap a aquesta meravella medieval passarem pel davant del mirador. Aquest és un lloc idíl·lic per descansar. Situat al mig de la Serra de Rodes (també anomenada de la Verdera), és un lloc de calma absoluta.

El paisatge abasta des de Castelló d’Empúries fins el Castell de Sant Salvador, arribant fins i tot a la cima del Canigó. El mirador té forma de mig cercle i la seva visió és completament oberta, sense cap tipus d’obstacle artificial ni natural que ens impedeixi contemplar el paisatge en tota la seva esplendor.

Plànol sobre el Mirador de Más Ventós, prop de Roses

El Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, Empuriabrava i la pròpia vila de Roses són altres dels punts fàcilment reconeixibles des del mirador, a uns 460 metres sobre el nivell del mar.

Però és que a més aquest racó posseeix un curiós i interessant entorn. Precisament el nom vé donat per l’antiga masia que es troba al seu costat, en una zona de lleure i de pícnic. Un lloc perfecte per passar unes bones hores en família amb una edificació de datació incerta però en qualsevol cas anterior al segle XVIII. Va ser remodelada pels seus propietaris, els Ducs de Medinacelli, el 1878, i va romandre ocupada fins mitjans dels segle passat. Avui és possible reconèixer en el seu interior el forn.

L'antic Mas Ventós encara es pot distingir al costat del mirador

Per aquells a qui els agradi caminar el Mas Ventós és a més l’inici d’una preciosa ruta, de dificultat baixa i d’una hora aproximada de durada, que permet veure en tot moment el mar i que condueix fins la ermita de Sant Onofre, de color blanc brillant, situada sobre una roca i que data com a mínim del 1362. En ella se celebra una romeria cada segon dissabte de maig, la qual aplega els veïns de la localitat de Palau-Saverdera. I es que des d’aquesta ermita també s’obtenen unes meravelloses vistes de l’Empordà.

Camí que duu fins l'església de Sant Onofre des del mirador de Mas Ventós

Una de les sardanes més populars del repertori català, composta per Jaume Bonaterra i Dabau (1898-1985), Sota el Mas Ventós, rep el seu nom d’aquest paratge tan inspirador.

L'església de Sant Onofre s'erigeix sobre un promontori rocós

La Vall de la Santa Creu, en ple Cap de Creus, Port de la Selva, Girona, Costa Brava

L’origen d’aquesta població es troba lligat al monastir de Sant Pere de Rodes, edifici amb el qual es connecta mitjançant una pista forestal. Efectivament, els monjos cediren aquests terrenys al habitants de la Vall, els quals depenien jurídicament del monastir (recordem que estem parlant de l’època feudal), a canvi d’un canon anual. En 1787, per ordre de Carles III, i en plena decadència del monastir, la Vall de la Santa Creu va passar a formar part del municipi del Port de la Selva.

El Monastir de Sant Pere de Rodes es troba ben a prop de la Vall de la Santa Creu

Baixant des de la falda de la vall sentim un enorme silenci, només trencat pel vent de tramuntana, que avui bufa una miqueta. El poble consta actualment d’una trentena de cases, moltes d’elles restaurades, però que conserven el seu encant medieval. Els carrers són petits i costeruts, de roca viva sovint, igual que en el passat. Tradicionalment aquest poble va viure de l’explotació dels seus horts, vinyes i oliveres, molts dels quals encara continuen plantats als seus camps. En la seva millor època la Vall de la Santa Creu arribà a acollir una població de 200 persones, tot i que avui dia la majoria de vivendes ja són segones residències i és possible que en ple hivern no hi hagi absolutament ningú al poble.

Antic rètol situat a l'entrada de la Vall de la Santa Creu, el Port de la Selva, Girona, Costa Brava

En entrar-hi trobem a la dreta l’església de Sant Fruitós de la Vall, dels segles XVI i XVII, d’una sola nau i amb un campanar de cadireta molt particular. Just davant es troba el cementiri, al costat de la parròquia, la qual es troba tancada. El nucli compta amb tres fonts mig amagades. La més curiosa, la Font d’en Garlapà, es troba en una magnífica plaça amb quatre plataners de troncs gegants que fan una ombra perfecta els dies assolellats, sobre uns bancs de pedra.

Vistes obtingudes de la Vall de la Santa Creu des del Monastir de Sant Pere de Rodes

Per la Vall passa un petit rierol que rep el mateix nom del poble el qual, antigament, era aprofitat per al funcionament de diversos molins, com el d’en Pairet o el de Canavall. A més de la pista forestal que l’uneix amb el monestir de Sant Pere de Rodes, una altre camí més condueix vers Llançà, passant pel Coll Perer. Així doncs la Vall de la Santa Creu serveix de punt de partida i arriba per rutes a peu des d’aquests llocs tan emblemàtics.

A mesura que descendim per la Vall a l'encontre del poble s'observen les seves petites dimensions

La Cala Culip, en ple Cap de Creus, prop de Cadaqués, Costa Brava

La recuperació d’aquest meravellós paisatge natural ha costat anys d’enderrocament dels més de 400 apartaments construïts durant l’època franquista, quan el Cap de Creus encara no tenia l’estatus de parc natural protegit de què gaudeix actualment. La seva remodelació ha estat el projecte d’enderrocament més important dut a terme en el litoral mediterrani. Finalment és possible visitar aquest espai reobert de 4,5 hectàrees i gaudir de les cales d’espectacular bellesa.

Un dels llocs més interessants recuperats ha estat la Cala Culip, a la qual, fins a la marxa del Club Med, per increïble que pugui semblar, només es permetia l’entrada mitjançant un “passi de visitant” expedit pel club. A pocs kilòmetres del far del Cap de Creus, és una de les poques cales on és possible fondejar en tota la seva zona. En l’antiguitat molts intentaren fer-ho, i es van acabar enfonsant quan el vent de la tramuntana era tan fort que els empenyia vers les roques.

Las formes geològiques que observem al Pla de Tudela són realment sorprenents

Per això Cala Culip és un conegut fons de restes d’embarcacions de l’antiga Roma i Grècia, moltes de les quals ja han estat investigades. El paisatge geològic d’aquesta cala és vertaderament sublim i les fotos mostren les capricioses formes que l’erosió del vent i de l’aigua han donat a les roques.

Un altre exemple més de l'efecte que el vent i l'aigua han tingut sobre les roques del Pla de Tudela

Davant la cala s’alça, imponent, l’illa de Culleró, de formes geològiques tan originals i sorprenents com les que envolten la pròpia cala, de tonalitats blaus i aigües transparents.

Les aigües de Cala Culip son netes, blaves, quasi transparents

El Pla de Tudela i la Cala Culip són dos dels llocs més desconeguts i recòndits de la Costa Brava. La bellesa natural d’aquests llocs farà de la seva visita una experiència inoblidable.

La cala Culip poseeix una petita platja de sorra gruixuda on es pot prendre el sol

El Mas Pinc, a Begur, Girona, Costa Brava

Però a més la història del Mas Pinc es troba estretament lligada a la vida i, sobretot a la mort, de la millor bailaora flamenca de tots els temps: Carmen Amaya. Nascuda a Barcelona el 1913, en el llavors barri pobre del Somorrostro, la seva figura petita i morena d’art va obtenir un gran reconeixement internacional.

Carmen Amaya, la gran bailaora de flamenco que va morir al Mas Pinc

El 1961 Carmen Amaya va comprar el Mas Pinc i s’hi va establir. Gran amant i apassionada de la Costa Brava, participà activament en la vida del poble fins que una malaltia renal va acabar amb la seva vida. La gran artista va morir en una de les habitacions del Mas Pinc, envoltada de la seva família, el 19 de novembre del 1963. El funeral, celebrat a la mateixa localitat de Begur, va aplegar una gran quantitat de seguidors del flamenc i de la seva figura en particular, que van voler donar el seu darrer adéu a una bailora que va revolucionar l’art flamenc.

Retrat d'una jove Carmen Amaya

Amb el temps el Mas Pinc ha passat a mans de l’Ajuntament de Begur. Actualmente acull la Fundació Nereo, una associació mediambiental que ha estat vetllant per la preservació de la zona natural protegida de Ses Negres, un fragment de litoral de la Costa Begur que s’estén des de Cala Sa Riera fins a la d’Aiguafreda, i en les proximitats de la qual està prohibida la navegació i la pesca.

El Mas Pinc té annexa una torre de defensa original del segle XVII

És possible visitar l’interior de la masia, on es troben records de la bailaora i una exposició natural sobre la faun i la flora de Ses Negres. A l’interior de la casa es pot veure la porta de 1’3 mts per 0,64 mts que porta a la torre de defensa original, de 12,30 mts.

Els voltants del Mas Pinc són també molt interessants. El jardí de Mas Pinc, obert gratuïtament al públic, ha estat condicionat per la Fundació Nereo com a jardí botànic on es troben representades les espècies vegetals més importants del Mediterrani occidental.

En l'entorn del Mas Pinc, al paratge conegut com Es Quinze, comença una ruta a peu cap a Aiguafreda

A més a més, comença en aquest mas un camí forestal que, travessant un paratge boscós conegut com Es Quinze, porta fins a la Cala d’Aiguafreda, a uns 45 minuts a peu.

Sens dubte el Mas Pinc i els seus voltants, amb un gran aparcament de vehicles, és un dels atractius turístics més importants que ofereix Begur als seus visitants.