Museu Bonastruc ça Porta, a l'antic barri jueu de Girona, el Call

Girona acull el patrimoni arquitectònic i museístic jueu més important de tot Catalunya, i un dels més rics del territori espanyol. El seu call jueu es va començar a crear al segle XII, moment en què algunes famílies jueves que vivien prop de la Catedral de Girona, ja des del segle IX, es traslladaren al carrer de la Força, on s’uniren per formar una comunitat. En el seu màxim apogeu el Call arribà a aplegar 800 persones, i al llarg de la seva història trobem prohibicions semblants a les de la resta de guettos jueus de les capitals europees, com per exemple l’obligació de tancar les finestres que donaven a zones exteriors al propi Call o la de comerciar fora del barri.

Antiga vivenda jueva al Call de Girona

Tanmateix no sempre foren difícils les relacions entre ambdues comunitats, donat que durant els primers segles de l’Edat Mitjana van ser molts apreciats els coneixements científics d’alguns insignes mestres jueus, com Bonastruc ça Porta, mestre de la Càbala.

En el moment de la seva expusió el 1492 existien a Girona tres sinagogues. Precisament al costat de la darrere d’elles acull la ciutat, en ple barri jueu plagat de petits carrerons laberíntics, el Museu d’Història dels Jueus (carrer de la Força, 10), el millor testimoni cultural que tenim actualment d’aquest esplendorós passat.

Carrers amb escales a Girona que ens porten al centre del barri jueu, el Call

El carrer principal d’aquest petit nucli continua sent el carrer de la Força, a partir del qual es poden explorar la resta de carrerons annexos on trobarem petites empremtes urbanístiques encara presents, com les frontisses de les reixes que servien per tancar els carrers a les nits. Altres elements importants de l’empremta jueva a Girona són el Tapís de la Creació, a la Catedral de Girona, en què representa els jueus amb vestimenta tradicional al segle XI o l’estrella de David, als Banys Àrabs.

Escales de la Catedral de Girona

Walter Benjamin (Berlin 1892 - Portbou 1940)

Benjamin volia escapar cap als Estats Units i per això, després de passar per Lourdes, es dirigeix a Marsella, on arriba el setembre i on reuneix amb els seus amics Hannah Arendt, Arthur Koestler i Hans Fittko. Ja no era possible embarcar des de Marsella cap a Amèrica, per la qual cosa Hans li va donar l’adreça de la seva germana a Portvendres, al sud de França. El pla seria arribar al nou continent sortint en vaixell des de Portugal. Benjamin acceptà el consell i es dirigí en tren, acompanyat de la fotògrafa Henny Gurland (qui anys després, als Estats Units, esdevindria la dona d’Erich Fromm), i el fill d’aquesta, Joseph.

Panoràmica de la badia en què es troba Portbou, a Girona, Costa Brava

El contacte a Portvendres, Lisa Fittko, s’encarrega de conduir-los des de Banyuls fins a Portbou per un camí difícil, molt costerut i ple de pedres que Benjamin, malalt del cor, només pot transitar després de descansos de 10 minuts. Finalment arriben al cim de la darrera muntanya, des d’on divisen Portbou. Segons Fittko:

Per fi havíem arribat a dalt. Jo m’havia avançat i em vaig aturar a mirar. El que vaig veure em va semblar fruit d’una mena d’al·lucinació: d’una manera inesperada tornava a veure el mar, d’un blau fosc. I allà baix hi havia Portbou.

A partir d’aquí tot serà baixada. Fittko els deixa i retorna al punt de partida, des d’on en anys posteriors seguirà acompanyant altres exiliats. Benjamin i els seus dos companys es personen a la comissaria de Portbou, un poble fronterer amb signes encara massa evidents dels bombardejos d’una Guerra Civil que havia finalitat només l’any anterior. Tanmateix, la policia espanyola li denega l’entrada al territori espanyol i els anuncien que seran lliurats a les autoritats franceses.

Tomba memorial de Walter Benjamin, al cementiri de Portbou

Custodiats, s’hostatjen a l’Hostal França, avui tancat. Benjamin passa la nit a l’habitació número 3. Després d’efectuar un seguit de trucades telefòniques, pren una forta dosi de morfina (que havia aconseguit a Marsella) i al matí següent troben el seu cadàver sobre el llit. Tenia 48 anys.

Walter Benjamin va passar poc més de 12 hores de la seva vida a la localitat de Portbou, però l’empremta que hi va deixar és encara inesborrable. Al nostre proper article descobrirem de quina manera.

Memorial Walter Benjamin, de Karavan, a Portbou, davant els penya-segats de la badia